EL FLORIDO PENSIL

Dimecres 5, a l'hora de seminari, van pasar-nos una pel·lícula que portava per títol: El florido pensil.
Tot i que la pel·lícula en si no va acabar d'agradar-me del tot, va fer-me pensar en varies coses, com en la manera de tractar als nens que tenien en aquella època. Va donar-me la sensació de que, per a la societat, els nens eren "coses molestes" i poc útils. La manera d'educar-los tampoc va agradar-me gens. Fer agenollar als nens, castigar-los "físicament" (pegant-los amb una regla a la mà) vaig trobar-ho molt i molt fora de lloc. No hem d'oblidar que són nens, no màquines d'aprendre tot allò que els adults volem.
Aquesta pel·lícula va fer-me pensar molt sobre com vull exercir jo la professió i com m'agradaria dur-la a terme.
A continuació us deixare l'argument de la pe·lícula amb el trailer. Us animo a veure-la i a reflexionar-hi!

"El Florido Pensil" és un reflex, en clau d'humor, de l'educació de diverses generacions d'espanyols de la postguerra, entre les dècades dels quaranta als seixanta en la qual es desenvolupa l'acció. La pel · lícula, basada en el llibre homònim d'Andrés Sopeña, narra la infància d'autor, com era la seva tasca diària a l'escola i al poble, amb especial èmfasi en el sistema educatiu nacional-catòlic. Amb una gràcia i un humor irresistible, Sopeña adult (Emilio Gutiérrez Caba) evoca, des del present, els seus records de llavors: l'escola quotidiana, la ràdio local, els còmics de Roberto Alcázar, el cinema dels dijous amb Franco inaugurant pantans i "Yon Güein" perseguint i matant indis. A través de la mirada infantil d'un Sopeña nen (Daniel Rubio) i dels seus companys d'escola es descobreix-amb una eficaç comicitat no exempta d'ironia-una manera d'entendre el món, la societat i una Espanya "de glòries florido pensil" , tal com es cantava en l'himne nacional d'aquells anys.